Espai on poder compartir, mares i pares, una de les experiències més importants de la nostra vida: tenir un fill/a

De manera lamentable, avui dia considerem el part com un acte purament corporal i mèdic. Un tràmit que, amb certa manipulació, anestèsia perquè la parturienta no sigui un obstacle, drogues que permeten decicidir quan i com programar l’operació, i un equip de professionals que treballin coordinats, pugui treure al bebè corporalment sa i felicitar-se pel triomf de la ciència. parto206.jpgAquesta modalitat està tan arrelada en la nostra societat que les dones ni tan sols ens qüestionem si vam ser actrius del nostre part o meres espectadores. Si va ser un acte íntim, viscut des de la més profunda animalitat, o si complim amb el que s’esperava de nosaltres.

En la majoria dels parts les dones rebem una atenció masificada. Això significa que els parts tendeixen a ser semblats, pel que fa a durada, dolor i “resultats”. Gairebé totes les decisions es prenen en funció d’acabar el més ràpid possible. Ràpid s’ha convertit en millor. Quan una dona travessa un part en poc temps, ho considera “un bon part”. Quan dura 24 hores o més, creu que va ser un fracàs.

També preval la intenció d’esquivar el dolor. Encara que “dolor” és diferent de “sofriment”. El sofriment es pateix quan la dona se sent sola, desprotegida, desemparada, humiliada, o sent que no està fent el correcte. Quan està en posició dorsal (ficada al llit), amb sèrum (que no li permet aixecar-se de la llitera, ni donar-se la volta), escoltant amplificats els batecs del bebè i provant d’endevinar què significa la cara del obstetra o la llevadora després de cada tacte. Quan li donen un ultimátum (“Si en mitja hora no acabes la dilatació, anem a cesària), quan no li permeten queixar-se, cridar o plorar. Quan l’única cosa que desitja és acabar el malson. Quan no va pensar a demanar la companyia d’un ésser estimat. Quan no té idea del que necessita, perquè mai ho va pensar i ningú l’hi va preguntar.

El part-tal com el vivim avui dia-s’ha convertit en una successió d’actes rutinaris:

INGRÉS PRECOÇ: La dona arriba amb contraccions, a la institució mèdica. Li faran un tacte on difícilment la mirin més allà dels seus genitals. Decidiran ingresar-la si es considera que “està en data de part” (al voltant de la setmana 40) encara que tingui nul·la o molt poca dilatació del coll de l’úter. Això significa que la dona pot estar en un pre-part, amb inici de contraccions, però no necessàriament en treball de part.
L’ingrés suposa romandre ficada al llit i quedar exposada als tactes vaginals freqüents i realitzats per diverses persones (en els hospitals públics, diversos estudiants de obstetricia fan les seves pràctiques), mentre el temps corre en contra.

RASURAT I ENEMA: Pràctica denigrant i molesta per a la dona, completament innecessària. En cas de necessitar una episotomía, el lloc per on es fa el tall manca pràcticament de pèls. Pel que fa als enemes, la majoria de les mares mouen el ventre una o diverses vegades durant el treball de part, per la mateixa pressió que les contraccions uterines exerceixen sobre l’anus. La conseqüència d’un enema és un degoteig permanent de matèria fecal líquida que la mare no pot controlar i que la humilia. Les conseqüències del rasurat són també la denigració innecessària i després un creixement del borrissol púbic que punxa i molesta en una zona tan fràgil com la vulva. Val la pena qüestionar-se si hi ha algun motiu lògic que justifiqui aquestes pràctiques.

DEGOTEIG:
Gairebé totes les dones, al ser internades per al treball de part, reben el famós degoteig. Es tracta d’oxitocina sintètica (que és l’hormona que produïx en forma natural l’organisme, per a provocar les contraccions uterinas), amb l’única finalitat d’accelerar les contraccions, per a assolir un part més ràpid. Moltes dones comenten, com si tinguessin un defecte natural, que elles “no dilaten”. Totes les dones dilatem…si esperem el moment que espontàniament comenci el treball de part. És interessant notar que en les clíniques privades els divendres neixen moltíssims bebès després de “induccions de part”.
Les induccions rutinàries del part porten una altra gravísima conseqüència: a l’introduir oxitocina en major quantitat que la qual el cos de la mare produïx naturalment, les contraccions són molt més doloroses, intenses i seguides. En alguns casos, el part s’accelera tant que culmina en poques hores. Altres vegades les contraccions uterinas són més intenses que les que el nadó pot soportar; llavors accelera el ritme dels batecs del cor per a contrarestar la falta d’oxigen. Quan es cansa, baixen els batecs per sota de 120 per minut. Això significa sofriment fetal. El bebè necessita oxigen . La indicació correcta és practicar una cesària. Així és com fabriquem la impressionant quantitat de cesàries en el món occidental.

EPISOTOMÍA: És el tall que solen fer en ple periné prenent una part del llavi de la vulva. L’objectiu consisteix a accelerar el període expulsivo. Aquesta pràctica s’utilitza en gairebé tots els parts vaginals. Es talla el múscul en forma oblcua, per la qual cosa la cicatrització és molt dolorosa i produeix a les dones un patiment tal que repercuteix necessàriament en la disponibilitat de la mare per a ocupar-se del nounat. Amb la episotomía s’intenta esquivar la possibilitat d’un estrip. No obstant això, els estrips si bé poden ser importants si la mare està ficada al llit, sóm petits si el part és vertical.

Laura Gutman /La Maternidad y el encuentro con la propia sombra / Ed. Del Nuevo Extremo

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: