Espai on poder compartir, mares i pares, una de les experiències més importants de la nostra vida: tenir un fill/a

Confiar en el seu ritme

Els nens i les nenes ho saben tot.
No sé si us ha passat a totes de saber, des dels primers dies de vida dels vostres fills i filles, que vénen a ensenyar-nos i que, nosaltres només som acompanyants en el seu desenvolupament.

Des de fa un temps ençà, hi ha hagut tot de teories que han intentat que abandonem aquest instint maternal tant primari i començem, sobretot les mares, a creure que sense nosaltres, els nostres fills no aprendrien.

Així, des de que néixen ens ensenyen a fer-los fer exercicis perquè aguantin el cap i reforcin els músculs de l’esquena (“posa’ls una estona cada dia bocaterrossa per ajudar-lo”); més endavant et proposen caminadors i que els donis la mà per ensenyar-los a caminar; els hem d’ensenyar a dormir sols a la seva habitació per reforçar la seva autonomia; evidentment els hi introduïm els aliments ben triturats i dissimulats perquè aprenguin a alimentar-se; se’ls ha de desalletar per ajudar-los a ser més autònoms; se’ls ha d’asseure a l’orinal perquè agafin l’hàbit i comencin amb el control d’esfínters; ens ensenyen mètodes d’estimulació precoç varis per a fer-los més, desperts, atents, llestos etc;

I qui ens ha otorgat a nosaltres un poder tant elevat? El poder de fer-los homes i dones? Sense nosaltres seguirien estirats panxaenlaire, sense menjar, totalment dependents i sense cap motivació per desenvolupar-se? Aniriem sempre més amb bolquer? No sabríem menjar sense ofegar-nos? Està força clar que aquestes preguntes no tenen sentit no?

I no només és que no tingui sentit sinó que, ens hauríem de plantejar, què és el que els hi estem transmatent des dels primers mesos de vida: que no son capaços, que sempre necessitaran ajuda externa, que no confiem en ells?

Doncs jo no em vaig voler creure tot aquest munt de recomenacions i vaig estar mirant-me teories que ho criticàven i demostràven el contrari, especialment el treball de la Emmy Pickler a l’institut Loczy de Budapest
amb el seu llibre apassionant “Moverse en libertad”. I vaig voler respectar, en la mesura de les meves possiblitats, el ritme de creixement, desenvolupament i autonomia del meu fill i transmetre-li, així, tota la meva confiança en les seves capacitats.

I resulta que, sense, haver-lo posat mai bocaterrossa, abans dels 4 mesos va aprendre, ell sol! a donar-se la volta, va gatejar amb moltíssima força i ja pujava i baixava escales i, sorpresa, als 11 mesos, sense haver-li donat mai les manetes per ajudar-lo a caminar, va fer els seus primers passos, segurs i sense dubtar gens.

Mai no ha menjat triturat i, només confiant en que ell sabia totalment què li convenia i esperant a que ho demanés, s’ha anat introduïnt els aliments, sense ennuegar-se mai, fins a menjar de tot i, sorprenentment, molt més equilibrat del que mengem nosaltres. Això si, la llet de vaca, per exemple, no l’ha volgut ni provar fins que va deixar de mamar i la fruita i verdura que no son de temporada no li interessen. Només això.

I no només això, ha estat mamant fins als dos anys i un dia, va començar a demanar-li al seu pare que l’adormis explicant-li contes, sense teta! I ell tot sol s’ha desalletat sense ansietat ni patiment per cap dels dos. I a més, un dia ens va demanar que volia tenir la seva habitació (dormia al nostre llit, practicàvem l’anomenat “colecho”) i des d’aleshores dorm al seu llit, moltes nits sense despertar-se.

I ara, ja començo a tenir pressions properes per a començar a “treure-li el bolquer”, perquè, ja té 25 mesos i és clar, ja hauria de començar a controlar els esfínters. Però ell, ben clarament em diu, “encara no mama” i jo, penso seguir confiant plenament amb ell i respectant-li el seu temps, perquè sé dins del meu cor, que ells ho saben tot i que si l’acompanyo enlloc de dirigir-lo, els passos son molt més naturals, agradables, segurs i espectaculars.

Anuncios

Comentarios en: "Confiar en el seu ritme" (9)

  1. estic totalment d’acord amb tu, el meu fill té ara 3 mesos i mig, fins fa poc anavem enganxats tot el dia i la nit, ara li agrada estar sol estirat mirant les seves mans, o les meves una estona, tinc clar que ell té el seu ritme i li respectaré, fer un altre cosa són ganes de fer-los patir innecesariament.

  2. Interessants els vostres plantejaments. Però què vol dir acompanyar al vostra fill? Quin és l’entorn que afavoreix aquest acompanyament?

    • Bona tarda Carme,
      La teva pregunta és molt interessant i no gens senzilla de respondre.
      Acompanyar als nostres fills significa està al seu costat observant com creixen i es desenvolupen i simplement això, Estar. És a dir, evitanr ser directius i estar tota l’estona oferint-los coses, que és la manera que, a la majoria dels pares i mares, ens surt de fer. Ells han de tenir el seu espai i el seu temps per a conectar amb les seves necessitats i poder resoldre-les i en avançar-nos al seu ritme no ho permetem.
      Si quan veiem els nostres nadons sense fer “res”, decidim que s’avorreixen i els hi donem una joguina, per exemple, no estem permetent que ells mateixos connectin amb la necessitat d’observar l’entorn i experimentar, de conèixer el seu cos i les ganes de moure’l i triin, en aquell moment, què és el que volen fer. No els estem respectant el temps.
      La paciència no és una de les virtuds que se’ns està potenciant més i crec que, junt amb la confiança, son dos grans pilars per a la maternitat i paternitat.
      No sé si així he respost a la teva pregunta…

  3. Molt bó ari…

    M’has despertat una visió que m’encaixa amb el meu camí,
    espero trobar la confiança per respectar l’espai d’en teo i saber acompanyar-lo en el seu creixement.
    sentir la teva experiència és molt motivador.

    Gràcies

    • El més important és no intentar ser la mare perfecte i sobretot, perdonar-se quan no s’aconsegueix eh? La cupla no ens permet aprendre.
      Petonassos!

  4. Estic molt d’acord amb la teva resposta!

  5. […] els esfínters i aprendre a fer servir l’orinal o el vàter és com aprendre a parlar. És una qüestió de maduresa de l’infant i no una qüestió educativa. Així, per molt que ens obsessionem a ensenyar-li al nostre fill com ho ha de fer, no ho farà bé […]

  6. […] he visitat el blog de la Núria i m’ha encantat. Va fer un comentari sobre l’article Confiar en el seu ritme convidant-nos a llegir un article relacionat en el qual parla de la meravellosa experiència de […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: