Espai on poder compartir, mares i pares, una de les experiències més importants de la nostra vida: tenir un fill/a

El procés d’adaptació

He tingut l’enorme sort d’haver pogut estar dos anys sencers amb el meu fill i, a pesar de les dificultats, crec que és la millor elecció que vaig poder fer.
Però en saber que tornava a estar embarassada, i sobretot durant els primers tres mesos d’embaràs que, a més, coincidien amb els dos anys del Nael, vaig connectar amb la necessitat de desfusionar-me d’ell i trobar un espai per a mi sola.

Durant l’embaràs del Nael vaig poder posar molta energia i conciència en la gestació i ara em sentia que em deixava absorvir per les seves necessitats sense saber posar límits i respectar les meves. Vaig estar molts dies sentint-me culpable per aquest “refús” que sentia cap a ell i que, a més a més, s’incrementava pel mal que em feien els mugrons en mamar. Per sort, una gran amiga em va recomenar ser molt sincera amb ell i explicar-li tot el que estava passant i, un cop més, el Nael ho va comprendre millor del que ho hauria fet un adult i, des d’aleshores, ha anat fent un procés de separació: va deixar de mamar el dia que feia dos anys, ens va demanar de tenir la seva propia habitació i ha estat fent un apropament preciós al seu pare.

Però aquest gener, vam decidir portar-lo a l’escola Bressol del poble perquè pogués fer un bon procés d’adaptació abans que neixés la seva germaneta i, així, poder tenir moments d’exclusivitat amb ella.
I aquest procés està sent un dels més difícils que he viscut amb ell.
Crec que ha estat una de les primeres vegades que em sento que no estic respectant el seu ritme ja que, està clar que no és una necessitat seva estar amb altres nens i nenes sense mi, i crec que, si hagués esperat, un dia hauria estat ell mateix que ho hauria demant. Ha estat una decisió racional i molt justificada i crec que és el millor que podem fer, però emocionalment no està sent gens fàcil. Ja sé que per tothom és difícil la separació amb el seu fill/a i que és un procés que tard o d’hora es viurà, però crec que, per les necessitats dels nostres temps, ens hem autoconvençut que no hi ha cap altra manera que passar per l’anomenat “procés d’adaptació” i hem normalitzat tant que els nens ho passin malment els primers dies de llar d’infant o d’escola que, una vegada més, ens estem oblidant de confiar en ells i respectar els seus moments de desenvolupament.

Anuncios

Comentarios en: "El procés d’adaptació" (1)

  1. sandracb dijo:

    Hola,

    Gràcies per l’article i per compartir les teves experiències. Sempre és enriquidor veure altre gent que viu situacions similars. Nosaltres també practiquem la teoria de que “els/les petits/es saben el que necessiten en cada moment”, la majoria d-aprenentatges son evolutius i cal respectar el seu ritme!. Funciona a la perfeccio!

    Ara pero per circunstancies X ens veiem amb la necessitat de que la nostra filla vagi a l-escola bressol del poble a partir del setembre que fara els dos anys. I tot i tenir clara la decisio tambe em genera el dubte i la por de que sigui un proces per el que encara no esta preparada. Per el que veig en altres articles teus en Nael ja va forca content a l-escola. Ho celebro!

    Ens pots donar mes detalls de com ha estat el proces… Gracies!
    (perdoneu! no em funcionen els accents en el teclat…)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: