Espai on poder compartir, mares i pares, una de les experiències més importants de la nostra vida: tenir un fill/a

En parir, una explosió d’hormones, ajuda a consolidar la fusió que ja porta nou mesos gestant-se, entre la mare i el nadó. És aquesta sensació d’enamorament mutu, de conèixer-se, de ser quasi com una sola persona (sobretot per part del petit/a), de compartir sentiments, de necessitar-se. La Laura Gutman, entre molts altres autors i autores, parla d’aquesta fusió durant els dos primers anys de vida i només cal posar-hi una mica de consciència per adonar-nos-en que és real i molt potent.

Però i de la desfusió? No hi ha ningú que en parli? Que passa quan el nadó comença a ser un nen amb necessitats, interessos i espai propi?

El meu fill ja té 27 mesos i és evident que té formada la seva pròpia identitat i que ja no em necessita constantment, de fet, demana a crits estones sense la mare. Jo també fa ja uns mesos que em sento que no tinc ganes d’estar sempre amb ell. Vaja, que necessitem el nostre propi espai i no està essent una tasca fàcil de gestionar.

Jo, massa ovedient amb les lectures que havía fet sobre el tema, vaig decidir dedicar-li els seus dos primers anys de vida oblidant-me sovint, de les meves pròpies necessitats. He estat tant pendent d’estar al seu costat, respectar-li el ritme, escoltar què necessitava en cada moment, que m’he oblidat de transmetre-li com d’important és el respecte cap a un mateix i cap a les necessitats dels altres.

Ara me n’adono que s’ha de trobar un punt intermig entre acceptar i acompanyar la seva fusió amb nosaltres i no permetre de perdre la nostra pròpia identitat deixant de tenir els nostres pròpis espais per a poder cuidar-nos i recarregar-nos d’energia per a poder oferir-los un acompanyament de qualitat. L’estona amb ells ha de ser, més que en gran quantitat, de gran qualitat i això només es pot aconseguir si estem bé amb nosaltres mateixes. Com deia aquell, no es pot estimar si no t’estimes…

A més a més, ara ha començat clarament el període de desfusió i crec que està essent més difícil del que m’imaginava precisament per això: per una banda, perquè no ser transmetre-li que tinc les meves pròpies necessitats separades d’ell, i com que no està acomstumat a que en tingui, se li fa molt extrany; per l’altra, jo m’he acostumat tant a fer la meva vida amb ell, que m’està costant moltissim recuperar el meu espai i la meva identitat, he quasi oblidat que, abans que mare, sóc dona!

Així que us convido a reflexionar-hi i si algú ha llegit sobre el tema, que en parli i ens ajudi, a les “mares dependents”, a posar-hi una miqueta de llum. Gràcies!

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: