Espai on poder compartir, mares i pares, una de les experiències més importants de la nostra vida: tenir un fill/a

Quan comencen l’escola

L’Ainara, la meva filla de 2 anys i mig, ja ha començat l’escola.
Fa dies que tenia ganes de compartir amb vosaltres les emocions que he tingut aquest últim mes.

Després de 5 anys fent quasi exclusivament de Mare, ara cada matí porto al Nael i l’Ainara a l’escola i em dedico a intentar recuperar el meu altre jo, l’Ariadna professional de la salut, l’Ariadna treballadora.

He estat 5 anys disfrutant infinitament dels dos embarassos, dels parts, dels puerperis, la lactància, la fusió emocional… i vivint molt intensament les dificultats de ser mare, d’acompanyar 24 hores a dos infants preciosos amb totes les seves necessitats i permetent-me experimentar, com diu la Laura Gutman, “el encuentro con la propia sombra”.

Ara ja feia un temps que sentia la necessitat de recuperar la meva part laboral, de tenir estones per estar amb mi, sola amb mi mateixa, poder tornar a compartir amb el meu marit el pes econòmic de la família etc.

Però una cosa és pensar i l’altre és sentir.
Un cop va passar la primera setmana d’adaptació, l’Ainara feliç d’anar a l’escola com el seu germà, de jugar amb infants, de tenir el seu espai propi, ja tenim la rutina establerta d’acompanyar-los cada matí a l’escola a les 9 i anar-los a recollir a les 15h.
Doncs vet aquí que la setmana passada em vaig trobar ben immersa en emocions que no m’hauria imaginat sentir tant intensament. Primer em vaig deixar arrossegar per la inseguretat de no saber moure’m en el món laboral, de desconfiar de les meves capacitats i potencials, de sentir por i fins i tot angoixa. Fins que me’n vaig adonar que el que estava passant era un dol per la fi d’una etapa.

A vegades ens sembla que això d’estar tristos és mala cosa però permetre’s estar de dol per la fi d’una etapa és el que et permet tancar-la i donar lloc per l’inici de la següent.

S’ha acabat la meva etapa de Puerperi, de fusió emocional amb els meus infants, de mirada exclusiva cap a ells.

Ara he de aprendre a mirar-los i acompanyar-los des d’un altre lloc, amb una altra mirada, tal i com faig amb el Nael des de fa temps.
Ara vull reaprendre a moure’m sense un nadó sobre meu.
Ara ja recuperaré totes les meves forces per a tornar a oferir la meva feina.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Nube de etiquetas

A %d blogueros les gusta esto: